Declaració d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, Catalunya, sobre els reptes actuals.

Les enquestes prèvies als comicis indicaven que sortiria un govern del PP amb el partit ultra VOX. Ja podem veure què suposen aquestes coalicions de dreta/extrema dreta en diferents ajuntaments i comunitats autònomes: es manifesten en la forma d’atacs als drets humans, censura, passos enrere en molts àmbits.

El fet que els resultats provisionals impliquen que no podran formar el proper govern és, per tant, una bona notícia. Però això no vol dir que ens puguem relaxar i pensar que el perill ha passat.

Spain no és tan diferent

No hi ha lloc per pensar a partir d’una jornada electoral, que l’Estat espanyol o Catalunya estiguin immunitzats contra l’extrema dreta. VOX va patir una baixada molt important en escons (va perdre 19, passant de 52 a 33). Però cal tenir present que la pèrdua és menys significativa en vots: va perdre 623.235 vots, mantenint encara 3.033.744 vots, el 12,4%, al conjunt de l’estat. Un vot així per a un partit d’extrema dreta era impensable fa només cinc anys.

En tot cas, la dreta va obtenir una majoria molt important a gran part de l’Estat espanyol, guanyant a 37 de les 53 demarcacions.

És que, al costat dels resultats de VOX, tenim el gran augment en vots al PP. Aquest partit no és el mateix que VOX, però fa temps que la seva direcció accepta, cada vegada més, polítiques d’extrema dreta; les moltes coalicions amb els ultres, i les polítiques que aquestes apliquen, en són una mostra.

En general, els discursos d’odi que promou l’extrema dreta estan contagiant tot l’ambient polític. Existeix el perill afegit que, al marge de les urnes, l’extrema dreta té una presència important als aparells d’estat (judicial, militar i policial) i gaudeix de simpaties entre certs sectors dels poders econòmics i mediàtics.

Massa sectors, fins i tot de l’esquerra, accepten els arguments que diuen que hi ha hagut “un excés d’avenços” en els drets dels col·lectius oprimits, i/o contraposen la lluita contra la discriminació a les millores socials en general. Cal insistir que no hi ha cap contradicció entre els interessos de la majoria de persones corrents i la lluita contra les opressions. Els drets humans han de ser per a tothom, sense discriminació.

Això vol dir que sigui quina sigui la forma que prenguin —racisme, masclisme, transfòbia…— cal combatre els discursos d’odi amb més fermesa, no donar-los credibilitat.

En resum, encara tenim molta feina per fer.

El feixisme al carrer

Hi ha indicis que l’element autènticament feixista, fins i tot neo-nazi, està creixent dins de VOX; això és especialment visible a Catalunya. Una mostra d’això seria el fet que, almenys, dos coneguts neo-nazis de VOX van ser escollits a les eleccions municipals del 28M. També tenim el fet que Ignacio Garriga, Secretari General de VOX, baixés personalment del faristol per intentar agredir físicament unes persones que es manifestaven davant el seu acte electoral; va ser un missatge clar per a les bases de VOX que el partit acceptava l’agressió física. Pocs dies després, una persona de l’entorn de VOX va intentar apunyalar un veí de Terrassa pel senzill fet de cridar “feixistes” davant una carpa del partit ultra.

VOX, a Catalunya, s’han nodrit de militants provinents de les restes del partit feixista Plataforma per Catalunya. No serien més d’unes desenes de persones, però venien d’anys d’experiència de construir organitzacions feixistes i neonazis. El retrocés electoral del 23J no aturarà els seus intents d’establir nuclis organitzats als barris, allà on puguin. Caldrà molta lluita unitària per fer front a aquestes amenaces, i no es pot descartar la necessitat de preparar estratègies d’autodefensa col·lectiva davant una pujada d’agressions físiques feixistes.

Contra el racisme institucional

A banda del problema de l’extrema dreta, tenim el greu problema del racisme institucional, que pren moltes formes.

El “Comunicado conjunto de colectivas y organizaciones antirracistas ante las elecciones generales en el Estado español” inclou al final una llista de demandes que resumeix bé les tasques per a un govern que realment vulgui combatre el racisme. S’adjunta com a annex.

L’alleugeriment pel fet que el PP i VOX no puguin governar no ens ha de fer oblidar aquests greus problemes de racisme institucional, problemes que seguien molt presents sota l’últim govern. Citem aquí només la massacre a Melilla; el continuat suport a les polítiques assassines de la Fortalesa Europa que han dut a la mort milers de persones, tant al mar Mediterrani com al desert del Sàhara; les deportacions racistes d’activistes socials musulmans, incloent el membre de la coordinació d’UCFR, Mohamed Said Badaoui… En tot això, l’actual Ministre d’Interior en funcions Grande Marlaska té molta responsabilitat. Si un nou govern vol reivindicar-se antiracista, haurà de canviar tant les cares com les polítiques d’Interior.

En tot cas, haurem de seguir combatent el racisme institucional, en els diversos fronts, colze a colze amb les organitzacions antiracistes de cada àmbit. 

També contra l’extrema dreta catalanista

Fa anys que UCFR es va declarar “contra l’extrema dreta, sigui quina sigui la seva bandera”. En el seu moment, algunes veus suggerien que estàvem exagerant. Ara que Ripoll té una alcaldessa catalanista ultra, ningú no pot negar que hi ha un problema.

I, igual que passa amb l’extrema dreta en general, el problema no són només els grups ultres com a tal, sinó la manera en la que el seu discurs contagia a les altres forces polítiques. Segueix sent minoritari, però un sector que defensa idees xenòfobes —especialment islamòfobes— està creixent dins del catalanisme. No és el lloc per analitzar les decepcions i frustracions que els han portat fins aquí, però el problema existeix i caldrà donar resposta; com sempre, des de la defensa unitària dels drets democràtics de tothom.

Cal més UCFR, arreu

En conclusió, i per repetir, tenim molta feina per fer. Això queda més clar si mirem el quadre internacional: des de Trump i Bolsonaro fins a Modi a l’Índia, l’extrema dreta té molta força. I això també passa a Europa on, entre altres, una autèntica feixista és primera ministra d’Itàlia.

Però no hi cap la resignació, per dos motius.

Primer, perquè no ens podem permetre que el feixisme torni al poder. Des de les morts a les fronteres, fins a la destrucció de la vida al planeta a causa del canvi climàtic (negat pels ultres), hi ha massa en joc.

Segon, perquè està demostrat que amb la lluita unitària els podem derrotar. Però requereix feina, dedicació i generositat.

Així que cal reforçar UCFR allà on existeix, i crear nous grups locals arreu de Catalunya, on no n’hi ha.

També caldria que les forces presents dins UCFR Catalunya que tinguin referents a la resta de l’estat, els proposessin seriosament que ajudin a iniciar moviments unitaris en els seus territoris, o que se sumin a les incipients iniciatives si ja n’hi ha.

Repetim una vegada més: la situació és greu, però nosaltres som la majoria. Podem guanyar, però ens cal posar-nos mans a l’obra, urgentment.

UCFR, 29 de juliol de 2023

Lista de demandas del “Comunicado conjunto de colectivas y organizaciones antirracistas ante las elecciones generales en el Estado español”

1. Cierre de los CIE, fin de las deportaciones forzadas y derogación de la ley de extranjería.

2. Hacer efectiva la demanda de la Iniciativa Legislativa Popular “Regularización ya” y simplificar el proceso de obtención de papeles y de su renovación. 

3. Padrón para todas y todos.

4. Sufragio Universal – Derecho a voto para todas las personas mayores de edad empadronadas en el Estado español.

5. Acceso libre y sin restricciones a la sanidad pública, incluidos los derechos reproductivos y de afirmación de género, para todas las personas del territorio, independientemente de su situación administrativa.

6. Protección de la infancia migrante y/o racializada.

7. Eliminar las identificaciones por razón de perfil étnico, las cuales están prohibidas por la UE.

8. Memoria histórica y reconocimiento de la diversidad étnico-racial.