Baixar en PDF · Texto en castellano

Casa Pound és un grup italià d’extrema dreta que porta anys utilitzant activitats de lleure per fomentar el feixisme entre el jovent. Darrerament, han aparegut grups i locals que intenten copiar el seu model aquí. L’exemple més recent és el centre social nazi al barri barceloní del Clot-Camp de l’Arpa; també està Proyecto Impulso, establert a Castelló a finals de l’any passat.

Aquest full explica els orígens i naturalesa d’aquest autodenominat “feixisme del tercer mil·lenni”.

Antecedents

A finals dels 70, el Fronte della Gioventù (organització juvenil i nucli dur de l’històric partit feixista Movimento Sociale Italiano, MSI) va començar a organitzar campaments per captar joves. Es van abordar temes com l’ecologia, l’atur juvenil, el dret a l’habitatge. Gràcies al reclam de la música, l’esport i de les campanyes entorn a l’habitatge social i contra l’especulació bancària, el moviment va créixer i als 90 es van iniciar les primeres ocupacions feixistes de cases a Roma, les ocupazioni non conformi. En aquestes s’organitzaven activitats culturals i esportives.

Història més recent

• 2003. Desenes d’activistes ocupen l’edifici que pren el nom de Casa Pound. El seu líder és Gianluca Iannone, ex membre del Fronte della Gioventù. A la Casa es van acollir famílies sense sostre, fins i tot d’origen immigrant. Uns anys més tard, Casa Pound comença una campanya cada cop més hostil contra la immigració.
• 2005. Casa Pound participa a la llista electoral de La Destra, corrent feixista que forma part de la coalició electoral de Berlusconi.
• 2006. Casa Pound ingressa al Movimento Sociale-Fiamma Tricolore (MS-FT) un partit que reivindica obertament el feixisme de Mussolini, i especialment l’anomenada “República Social Italiana” de 1943-45, que col·labora activament en l’Holocaust. Iannone construeix un corrent intern, que inclou la seva pròpia organització estudiantil, Blocco Studentesco i intenta controlar llocs importants.
• 2008. Eleccions legislatives. Iannone és candidat a la llista conjunta de l’MS-FT i La Destra. Posteriorment s’expulsa Iannone de l’MS-FT, presumptament per les seves activitats faccionals. Iannone arrossega amb ell una part important de la joventut, especialment del Blocco Studentesco, i alguns grups locals de l’MS-FT. Casa Pound comença a estendre el seu model d’activisme per tot el país, amb força èxit, convertint-se així en Casa Pound Itàlia.
• 2011. Casa Pound aconsegueix set regidors a les eleccions municipals. Tot i que Casa Pound diu que és ‘anticapitalista’, molts dels seus candidats formen part de les llistes del multimilionari Berlusconi.

Malgrat la seva retòrica antisistema, Iannone no ha trencat amb el feixisme: de fet, es declara obertament feixista. Segons ell, el feixisme “va ser l’experiència més bella de la història d’Itàlia”. El nom de Casa Pound es va prendre del poeta nord-americà Ezra Pound, col•laborador de Mussolini i Hitler a la Itàlia feixista, on va realitzar discursos radiofònics antisemites.

Base ideològica

L’ideòleg és Gabriele Adinolfi, escriptor feixista col·laborador del dirigent nazi Roberto Fiore. Tots dos van ser condemnats per participar a la matança de Bolonya de 1980, encara que van fugir del país per evitar complir la condemna. Promouen el concepte de feixisme revolucionari, “ni capitalista, ni comunista”, en un llibre conjunt titulat Tercera posició (2000). Les arrels ideològiques de Adinolfi es remunten a Julius Evola (1898-1974), simpatitzant del feixisme de Mussolini, però més proper al nazisme i col·laborador actiu a les SS. Les idees de Evola són una barreja de feixisme, sublimació de la ‘raça ària’, esoterisme, homofòbia i obsessió pel sexe. Adinolfi s’inspira molt en Evola.

Adinolfi va jugar un paper clau en la creació de l’espai polític d’on va sorgir Casa Pound, organitzant una ‘Universitat d’Estiu’ on adoctrinava sobre les possibilitats de l’activitat social i cultural —allò que ell anomena ‘metapolítica’— per guanyar adeptes i construir el moviment feixista. Aquestes activitats havien de ser dirigides per un nucli reduït de persones.

Efectivament, a Casa Pound regeix el principi jeràrquic. Un grup reduït envia les seves directrius a una estructura de comandaments regionals, que són els que les apliquen a nivell local.

Casa Pound, avui

Casa Pound ofereix un extens ventall d’activitats esportives, escola de teatre, classes de música… gratuïtes o a preus assequibles, a més d’un club de motoristes.

Tot i que es declara en contra del racisme, al seu programa es manifesta contra la societat multiracial i a favor del bloqueig dels fluxos migratoris; de la repatriació dels ‘clandestins’ i que s’apliquin criteris racials (entre altres) a qualsevol immigració que s’admeti. Acusa la immigració de les males condicions laborals i de l’atur.

Casa Pound col·labora estretament amb grups que no amaguen el seu racisme. Un informe sobre una festa de Casa Pound descriu la participació de grups nacionalsocialistes, la presència de material antisemita, islamòfob i racista en general, salutacions nazis…

A 2011, Gianluca Casseri, simpatitzant de Casa Pound, va disparar a persones immigrades. Va matar a dues d’elles i en va ferir a moltes altres. Casa Pound va negar qualsevol relació amb Casseri, al·legant que no era militant. Malgrat això, Casseri apareix en un vídeo d’una manifestació de Casa Pound, portant la bandera del grup. Poc després de l’atemptat, un dirigent de Casa Pound va insistir en el rebuig del seu grup vers la immigració, defensant “la idea de la italianitat, aquesta unió espiritual i mística del nostre poble que va existir durant el feixisme”.

Casa Pound utilitza també el doble llenguatge respecte les dones. D’una banda, afirma defensar els drets de les dones i oposar-se al sexisme i de l’altra “garanteix el dret a la maternitat i a la vida”. Controla la campanya “Temps de ser mare”, que promou l’augment de la taxa de natalitat de les dones italianes.

La sublimació de la violència és un altre dels seus pilars ideològics. Exigeix l’amnistia per als responsables dels atemptats terroristes d’extrema dreta als anys 70 i 80.

Casa Pound ofereix una imatge alternativa (okupa-punki-rockera) que li permet guanyar-se el suport de joves desencantats. No obstant això, només és una aparença que amaga el seu contingut feixista.

Aquesta retòrica radical i anticapitalista no és nova entre l’extrema dreta. El nazisme tenia els seus ‘radicals’, les Tropes d’Assalt, que van servir per reclutar joves, principalment a l’atur, que es reunien als seus locals. En realitat aquests locals i les activitats d’oci estaven sufragats pels grans empresaris que finançaven els nazis. Quan Hitler va arribar al poder, va decapitar literalment les Tropes d’Assalt, a la Nit dels Ganivets Llargs, i va eliminar la seva retòrica anticapitalista.

És evident la similitud entre les Tropes d’Assalt i Casa Pound, la seva retòrica, el seu entorn i la seva manera d’actuar.

Hi ha una simbiosi entre la dreta institucional i la radical. La primera utilitza l’extremisme de Casa Pound per radicalitzar el debat polític i ampliar el seu electorat. Mentre que la segona guanya legitimitat i espai per actuar. El creixement de Casa Pound es deu, en part, a la seva relació amb la dreta parlamentària. Alguns dels regidors electes de Casa Pound formaven part de la coalició electoral de Berlusconi.

Des de bon començament amb el local original de 2003, Casa Pound ha crescut arribant a tenir, segons ells, 5.000 militants i més de cinquanta locals. A l’Estat espanyol, només estan començant. Evitem que arribin a més.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.